quintinblog

la llum. La guia espiritual proposà que els germans fessin una rotllana  per guanyar-se la dignitat de Viatgers de la llum i que llancessin al foc central tot símbol d'esclavitud com a roba interior i / o lents. La llum ens penetra. Que alliberessin la força de la Mare Natura abraçant altres membres de la seva pròpia espècie fins confondre pell i porus. Que cridessin no cap a les brases fins aconseguir variar la verticalitat de les mateixes. Un no rotund i definitiu. La llum ens penetra. Que tornessin a l'exercici de la reconciliació amb un altre germà enfrontant esquena amb esquena. L’ordre era clara. Assumit en forma i esperit pels germans. Ningú no va entendre per què aquell iniciant  de dos-cents quilos va confondre revers amb anvers i li va caure a sobre de la iniciadora. La veritat és que el no ooo  aterrador de la noia va esquinçar l'aire, va trencar arrels i separà els núvols; callar volcans i silenciar tsunamis. Des d'aquella nit  la companyia oferís

El número final. No importa qui sóc i el meu nom continua sent tan vulgar com el dia de l'accident, aquella nit fatídica en què la meva dona i jo vam sortir a veure un espectacle. Venien a aquest mag com el millor del planeta i va ser inevitable patir les tres hores de cua per comprovar la veracitat de l'anunci. Després d’escamotejar quaranta cartes introduint-se-les pel nas per recuperar-les per les orelles, fer volar sis coloms que es van incendiar en l'aire, ficar-se en un calaix per deixar-se enfilar per espases corbes i aparèixer davant els humans sense altres rascades que el dels seus ulls ametllats... va ser el moment de demanar la participació de dos voluntaris d'entre el públic. Maricarmen va tirar de mi cap al centre de l'escenari donant cops de colze a altres espectadors que pretenien veure algun miracle en rigorós directe. Vàrem guanyar la cursa. Ens vam cegar els zenitals de l’escena... Es va fer el silenci. L'artista va quedar hipnotitzat p

Entre el blat. Si aquest fos l'últim dia en què estigués amb tu s'ajornaria albes, posposaria trobades i tancaria totes les carpetes reservant-me el dret a tornar-les a recuperar en un altre estadi. Reconeixereu la meva veu com pedra callada, la meva pausa queda, aliena a les presses i els retards quan de l'esperança no resta gens ni mica de solstici, ni una remor que tirar al foc ... I et citaria en un camp de blats, perfecta diana sobre talaia de núvols i sense testimonis, per passar el dia allunyats del dolor. Si aquesta fos l'última hora en la qual estigués amb tu et prendria de la mà passejant descalços entre els blats, despentinant amb maldestres dits la seva filera en ventall, sota un còmplice sol del nostre arravatament i aliè de prejudicis després d'haver perdonat a la bestiola (1). I et mesuraria la cintura amb aquests miops vidres i em faries teva per trossets des de la comissura dels meus llavis fins l'últim filament de mercuri aparegut en e

Nuan Ghia Sone. Les estrelles envegen la teva fortuna. Vaig guanyar la meva dona en una aposta. El seu pare no creia que jo podria llançar més lluny que ell però, mentre la seva llança va ser projectada en línia recta i perdent velocitat a mesura que topava amb fulles i branques, a la meva la vaig dirigir apuntant a la lluna i, a la crida de la gravetat, va dibuixar una paràbola que va aconseguir distanciar-se més de dos metres de l'altra quan ambdues aterraren. Al meu voltant van celebrar la victòria aborígens i ... Bé, només aborígens, que l'únic foraster en lustres era jo; caracteritzats per un mateix maquillatge, similars ornaments, semblants talls de cabell, al zero, i tot just unes poques peces dentals de diferència, per l’efecte de la fulla de coca mastegada. I amb rialles i empentes em van invitar/conduir a la cabana nupcial. Dins d'ella m'esperava les pells esteses dels animals que més vides havia costat a la comunitat i, per això, més apreciades, com lle

TROBADA ENTRE DOS MONS Aquell obelisc greixós i amb més pèls que una ameba em va agafar dels peus, va alçar-me uns centímetres i em va fer caure a terra aterrant amb la meva esquena en pla davant de l’esvalot de l'assistent públic cabró. Em va arrossegar a través dels més de deu metres que ens separaven de la seva tenda tancant-se la cortina d'entrada que la franquejava. Em trobava més desatès que un assegurat de Legálitas el dia del seu casament en el moment que es va abalançar a sobre meu, segellant-me, amb els seus llavis de xucladora d'orxata, galtes, coll, pits i boca, en el que per a ella hauria de ser un gest d'afecte, quan en realitat era un acte de possessió. Em va aplicar l'abraçada de l'ós ... literalment, i vaig creure estar protagonitzant una escena que bé podria haver-se titulat Grossa amb llapis a la pitera, si estiguéssim parlant d'un llenç flamenc. Es va asseure a sobre el meu pubis arremangant-se la faldilla de fulles de cocoter,  e

L'ESCULL Explica la llegenda que si tanques una llàgrima  de suor embolicada en uns pètals de roses i la llances al mar sota la lluna del solstici d'estiu és molt possible que, transcorreguts tres juliols i altres tants sant joans complerts, s'hagin solidificat al fons i formin part de una colònia de corall. Si anheles comprovar-ho, només has de submergir-te  endevinant on va caure el fruir de tanta calda i podràs admirar-la, tocar-la entre d'altres peixos que juguen a amagar-se al escull que vas ajudar a crear. I si ets escèptic a contes i llegendes ... adverteix que no hi ha més veritat que la que estàs en un dels paisatges més bells que pugui crear el regne submarí, i que les llàgrimes del passat s'han dissipat en l'immens mar. Quin Valiente.

https://youtu.be/7wfYIMyS_dI

https://youtu.be/fi1FxMLjnAQ

https://youtu.be/X9lLGOjFySs

ENDEVINALLA D'ESTIU                                                   per Quin Valiente. Tinc al CAP la teva olor i em faig CREUS si em bufes amb la força no arribo a cap Norfeu. Et veig des de la Falconera per fer-me un bany suau i atemperat, des d'antuvi que t'estimo i des del neolític que  estàs. Roses, Girona.

Clown 2016 Jo sempre el recordo sol, sense amiga o muller. Volia viure de la mentida des que era un ramadà i es pintava la cara i ningú no el reconeixia. Sortia únicament al carrer de nit aprofitant els llums dels fanals sota el que es posava sempre i saludava perquè era de ben educat, i regalava petons que llançava a l'aire,  o també clavells de plàstic, segons la seva economia. Es canviava de vestit no sé quantes vegades al dia i posava la veu en falset i quant li demanaven el nom tenia un per cada ocasió, i deia haver viscut infinitat de vides i parlava amb si mateix però sovint també es discutia, no creieu...  Al ben mig d’una plaça o pujat sobre un banc abastava tots els presents i els convidava a riure amb ell, i en les tertúlies sempre sabia el moment de parlar sense trepitjar altres paraules. Era senzill notar la seva presència encara que de vegades passava desapercebut. També deia conèixer tots els mons amb tots els seus sons. La gent l'escoltava però ningú el

Entre l'índex i el mitger. Bufa’m a la cara tots els amors que et dec que per a aquest viatje sense tornada m’estimo més anar lleuger. No és temps d’enlairar pendons justiciers en el nom de l’amor sinó de vetllar a la bella captivadora que guarda el secret del bes de la son. Parteixo, doncs,  buides les butxaques de bons actes. senyal que els vaig regalar tant bon punt brollaven entre els seus fils. Per posar-hi un però m’acuso de no haver tancat els llibres que, en els comiats, diferencien entre el desconegut i el bon amic. Deixa anar les bufetades que no m’espavilaran, ans al contrari, que vinc de la ressaca que deixa una festa de solitud. Abans de conèixer-te jo era un llop estepari, amansit, que no anul·lat, desprès de perdre’m amb tu. I siau, que ja m’esperen i ve plovent. Acomiada’t per mi de les rates que heretaran aquest món de planys. Plora’m, a la meva esquena, tan sols el dol que t’hagi fet, que per engrunes de rancúnia i

De professió acomodador A vegades costa diferenciar els morts dels adormits. Mentre que als segons cal intentar despertar-los amb suavitat i dolçor, ens han prohibit que els cridem, als primers els podem arrossegar d'articulacions i, fins i tot, desllorigar dels caps. A uns se’ls convida a tornar cap a casa seva, si la coneixen, i dels primers fem piles a prop de la sortida d’emergència per fer-los desaparèixer. Si s’han quedat fregits el principi dels interminables títols de crèdit encara estaran calents i són més fàcils de manipular, sap vostè? Els que han deixat de respirar tan bon punt començava el repartiment de la pel·lícula estan més durs i, a demés, van a un altre contenidor. És pel tema del reciclatge que l’Ajuntament no vol junts a tebis de freds. Em segueix, oi? Sóc acomodador des d’abans que el Casino va esdevenir sala de cinema per a obres polaques subtitulades el francès. El públic continua sent tant vell com sempre però cada cop s’omple menys, s’ha d’entendre.

De professió acomodador A vegades costa diferenciar els morts dels adormits. Mentre que als segons cal intentar despertar-los amb suavitat i dolçor, ens han prohibit que els cridem, als primers els podem arrossegar d'articulacions i, fins i tot, desllorigar dels caps. A uns se’ls convida a tornar cap a casa seva, si la coneixen, i dels primers fem piles a prop de la sortida d’emergència per fer-los desaparèixer. Si s’han quedat fregits el principi dels interminables títols de crèdit encara estaran calents i són més fàcils de manipular, sap vostè? Els que han deixat de respirar tan bon punt començava el repartiment de la pel·lícula estan més durs i, a demés, van a un altre contenidor. És pel tema del reciclatge que l’Ajuntament no vol junts a tebis de freds. Em segueix, oi? Sóc acomodador des d’abans que el Casino va esdevenir sala de cinema per a obres polaques subtitulades el francès. El públic continua sent tant vell com sempre però cada cop s’omple menys, s’ha d’entendre.

  Endevinalla d'estiu. El senyor Nyor. Altre més. El senyor Nyor que vivia en un cinqué i agafava l'ascensor per pujar a les tres... Això els dies de pluja perquè quan feia sol picava el segon i pujava tan content, Sabries esbrinar la raó del seu comportamet. Solució:  Sir Nnyor was tiny and every time it rained umbrella had allowed him to touch the button home ... Sunny days did not come to ring but he gives  jumps. Quin Valiente