LA VERITABLE LLEGENDA DEL SANT JORDI EN ENTREGAS
La veritable veritat d’un Jordi que no
era sant.
d’un tal senyor don Drac i d’una
donzella
que també ve al cas.
(I altres protagonistes que al títol
no m’hi cabien pas).
CAPÍTOL I
Jordi, abans que sant, era un
jove en edat de merèixer que no es menjava ni el forat d’un donuts amb les noies ni a la vida, tot
hi que era conegut el seu entorn i a les pàgines de contactes amb el nick de
Jordiespasagran, però ves tu a saber... I vet aquí que un dia, fullejant per
les ofertes de treball, cau a les seves mans un anunci que li crida l’atenció:
“ Es necessita fumigadors de
dracs, amb experiència qualificada per feines de neteja. Es valorarà currículum i haver pres els sants
olis. La recompensa serà la filla de l’amo”.
Aquesta oportunitat està
escrita per a mi, va pensar en Jordi, que em reportarà diners, una noia que en
planxi els calçotets i fama per avorrir. I sense més ni més se’n va anar a
l’adreça del anunciant, tot comprovant, amb sorpresa seva, que no hi havia
ningú a la sala d’espera. D’una porta gran, com de castell medieval, va sortir
un rei amb bata blanca i fonendoscopi que, després d’encaixar-li les mans, li
va fer entrar a la consulta.
-¿Es greu, doctor?- Va
preguntar el noi.
- Més del que pensem -va
asseverar el rei-. Es tracta d’un drac malparit que està atemorint tothom amb
el seu alè de foc. Aprofitant la complicitat de la foscor s’acosta al poble per
cremar les persones, calar foc les collites i cruspir-se els bens i dolents que
troba el seu pas.
- Socarrimat m’he quedat!!!-
Va dir un Jordi glaçat.
- Oi que sí?- Va respondre el
rei-. Però el que em treu la son no és tot això plegat, que jo sóc de dretes i
la gent m’importa un rave, sinó que el
votant comença a estar fart de patates al caliu, xai a la graella i cebes fetes
calçots...
- Com escàrpies m’ha deixat
els pèls.
- Oi que sí?- Va acabar
d’arrodonir aquell-. La tasca no és difícil si es localitza el drac amb les
eines adients. Un cop l’hagi trobat m’ha de portar el seu cap i en un jocs
florals celebrarem la victòria. Li lliuraré alguns diners, no gaires tampoc, no
es passi de llest...El diploma de mata dracs i la mà de la meva filla petita,
una altra fera per ensinistrar...I això és tot el que inclou el pack d’aquesta
empresa... Ah! I el títol honorífic de sant.
I va ser quan little Jorge, després Jordi i més tard
sant Jordi, va tornar a casa amb les presses de qui si li encenia el cul, i pujant les escales de tres en tres va
entrar a les golfes, i va obrir el bagul del seu pare, abans de l’avi i molt
abans del seu besavi, caçador de nous talents (o sia: tractant d’esclaus), per
espolsar la pols al seu kit de mataferes, anys i panys adormit al fons
de l’oblit. Els ulls se li varen omplir de llàgrimes com a pedres en veure el
casc sense brillantor, l’elm sense una ploma al plomell, el pet amb la
inscripció de Tierrasanta Tours; un guant sense parell, espasa de tot a cent i
quixot de marmota.... Per pixar i no besar gota. La cuirassa també desfeta, tot
i que va pensar que no la faria servir pas, al no ser d’amiant, i un pergamí,
manuscrit del seu avantpassat que en
vers deia així:
Sigui qui sigui, tant bon
punt de la meva sang, que s’hagi vist en la necessitat de desdoblegar aquest
avís perquè algú altre ha de matar, vull encoratjar abans de l’empresa que ha
d’assolir, pregar al cel pel seu cor i dir...: que et bombin tu!.
Tan sols l’espasa, el punyal
i la pica va carregar el seu dos cavalls, citröen
dels vuitanta, raonant, amb bon criteri, que fora millor donar descans el seu
famèlic cavall ara que la benzina estava més barata que el pinso i, resant una
breu oració a dins del cotxe i descarregant-se l’aplicació de google maps, va emprendre el camí cap a
la seva aventura que li reportaria fama, diners, un cos calent de dona i vida
regalada per sempre més...O besaria els llavis de la mort en lluita mortal
contra un drac per tafaner i busca-raons... Que també podria ser.
A lloms del seu dos cavalls i
sense companya de cap gos que li alertés dels perills va travessar en Jordi Espasagran camins i
dreceres, camps i circuits,
pistes i voreres... Patint el sol i el plugim, la nevada en cotes baixes
anunciades pel Picó, el mestral i el migjorn... El dia i la nit va travessar
fins arribar a la falda del turó on s’endevinaven núvols grisencs tirant a
marrons, amb pudor de sofre i carn cremada com d’expedició d’aragonesos que no
haguessin coronat el cim. Final del trajecte, va pensar.
Va detenir el carro en Jordi,
per falta de benzina i inaccessible pujada, i va prendre tan sols espasa i
punyal i cames i totes les ganes d’enllestir l’empresa, i cap amunt que fem
tard, a entrevistar-se amb el drac, treure-li el cap i sorgir victoriós. En
arribar a dalt irrespirable era l’aire, encegadora la boira, d’infern la calda ( per ser-hi a l’abril) i
tot plegat amargant com la xicoira, però
ni rastre de l’animal... Óndia, tu! Perquè el tenia a tocar del nas. Tant a
prop hi era d’això que no el va poder visualitzar. Amb llengua com a catifa
persa, queixals com destrals i boca com la de Mundet, Línia verda, sortida mar.
I el més esgarrifós: tenia el C de català, el punyeter. Un crac.
Agafant-li pel coll
la bestiola a l’humà van fer tots dos un número dels Pimpinella.
Drac: - Qui ets?
Jordi: - Sóc jo..
Drac:- D’on vens?
Jordi:- D’allà.
Drac:- Què busques?
Jordi.- A tu. I estic disposat a tallar-te el cap.
Drac:- Què dius ara cagarro, llobarro, xaparro, no em toquis els nassos.
Jordi:- No em prens en serio, ben ho sé.
Drac:- Ves-te’n, esfuma’t, oblida’m, no siguis
pallasso....
Jordi:- Sense tu no m’aniré...
- Un moment, un moment, mitja
merda...- li va dir el drac abans de cruspir-se’l-. Quina és la teva motivació?
- Ara vas de personal coach, o res semblant?
- Què vols aconseguir?
- Viure bé, per suposat.
- Què estàs disposat a fer?
-Haig de matar-te i portar-te
el rei per obtenir fama, calerons i esposa, que ja estic fart de fer-m’ho sol-,
li va escopir a la cara en Joan, sense adonar-se’n que estava més mort que viu.
- Un moment, un moment...!!!
I tot això no ho podríem discutir sense violència...? De debò que em
necessites? Mort?
- On vols anar a parar?- Li
va preguntar al drac sense entendre pas l’art de la dialèctica, de Plató.
- Jo també voldria sortir
d’aquí on el menjar escasseja i l’olor a sofre m’està produint una bronquitis
de cavall. Tu m’ajudes i jo t’ajudo.
Curt metratge.
Jornada següent. Exterior
diürn.
Plànol Seqüència.
Tots dos asseguts a
terra. Petits volcans d’activitat intermitent. L’esquena d’en Jordi sobre coll
de drac, que es treu restes de menjar amb el punyal, com si fos un escuradents.
Home tirant petites pedres a un llac.
. Jordi:- No crec que
siguis capaç de visualitzar la tragèdia. Al regne no t’estimen gaire. Tu ets el
causant dels seus maldecaps. Les teves bafarades de foc acaben amb la vida
d’éssers i animals, i destrosses els conreus, i els deixes sense res que endur-se’n
a la boca. Així que deixa ja de dir que
no vols fer mal ningú.
Drac: Ho faig sense
voler. No tinc un tarannà dolent.
Jordi: No pots entrar
al poble viu, ja t’ho dic... I a mi no em deixarien sortir del poble amb vida
tampoc.
Drac: I si me’n faig
el mort?
Jordi: Qui es creuria
que he pogut carregar-te tot sol?
Drac: I si entres
tirant de mi, amb una cadena, amansit com a un dòcil gos de pigall?
Jordi: I tu deixaràs
de bufar i cremar els horts i les cases?
Drac: I amb la meva
força ajudaré a pujar el poble i fer balses i espantaré els enemics
Jordi: I posaràs un
argentí amb carn a la brasa, No et fot...!!!
Drac:..I tothom
m’estimarà.
Jordi: El cas es que
no hi ha plan b. Feina tinc jo per
ordir una mentida tan ben parida que el rei pugui creure que et porto
ensinistrat, sencer... I sense cap ferida.
Cavalquem, cap el regne doncs. Ja se m’ocorrerà alguna cosa pel camí.
Dit i fet, tots dos, bèstia i senyor, van solcar els cels travessant pobles i ciutats, deixant
endarrere la regió del drac per sempre més i, quan en Jordi, que ja estava més
a prop d’ésser sant, va endevinar que hi eren sobre el regne ordenà el drac que
volés fent cercles al voltant del campanar i el rellotge de l’Ajuntament i els
edificis més alts, sense deixar anar ni
una engruna del seu baf, com a senyal de bona fe. Però no va ser així com la
gent ho va interpretar, que en veure aquell tros de drac començaren a fugir
espaordits els febles, i els valents a llençar pedres i piques d’esmolades puntes amb la intenció de
matar-lo, amb tan mala sort, o bona punteria, segons es miri, que varen aconseguir encertar-li amb un cop al
cap. I vet aquí que nau i pilot van perdre l’equilibri i es van precipitar en
caiguda lliure, fotent-se una hòstia que
encara tremolen a l’Alt Empordà. Al crit de: és mort, es mort van sortir els
camperols per envoltar el drac i festejar i donar glòries el Senyor pel final
de tant patiment. Quan, de sobte, es va despertar en Jordi, fent tombs com un
borratxo d’anís El Mono i va tallar el rotllo a la gent, i de retruc, el rei,
que s’acostava amb un serrat per ser ell mateix l’encarregat de tallar-li el
cap al drac.
- Pareu, pareu,
companys, que el que sembla no és!- va dir. Sóc en Jordi i tenia la missió de
portar-vos l’animal fins a vos i vet
aquí que l’he complert.
-Però havia de ser mort!!!-, varen cridar tots a una.
- En això teniu raó. Si no fos que quan era viu i
ensinistrat va fer jurament que mai més no us faria mal.
- Matem-lo, matem-lo!!!. Estaven disposats.
Començà a despertar l’animalot. Tots hi eren a l’aguait.
Tots amb bates i pals de golf. Tots amb recança i por... Menys la canalla que
estaven saltant sobre la seva panxa com un inflable, i jugant despreocupats,
i rient agradables... I en veure tothom
allí que no es girava aquell drac van donar per suposats que no hi havien
d’estar atemorits sinó que era temps de riure i festejar, ballar, cantar i
beure fins a la fi. En Jordi tenia raó.
I al final tot s’enceta i tot s’acaba. El rei la seva
promesa va complir donant-li al Jordi la dignitat de sant, unes terres per
regir i uns diners per gastar...i la mà de la filla seua i...
- Un moment, un moment, senyor narrador- em va dir la xicota
a mi i a tots els espectadors...- Què és això de donar-me en prenda com si es tractés d’un pernil.
Que no sento el reialme, no vull casar-me ni res de res... Eu sentit?
I des de llavors el drac va ser estimat, el rei va regnar
tranquil, els camps van florir, sant Jordi es va canviar el nick, i la filla va
continuar estudiant... I tothom van viure en pau... Que no rima però és la pura
veritat. I això m’ho van dir i així us dic a vos.
Quin Valiente.
Comentarios
Publicar un comentario