quintinblog

PAISAJE EN OCRE Y MIEDO. Carta de amor desde Alepo. Desde que te has ido el ave no vuela libre, el árbol no crece recto, el aire no sabe limpio y el agua no fluye quedo. Y el cielo amenaza con llorar, sobre nuestras cabezas, cenizas de culpabilidad y miedo. Y la mañana no quiere ser mañana ni futuro, y a la noche le sucede otro trueno y el fuego no está en el hogar sino en las esquinas donde se amontonan juguetes sin ojos, ladrillos y huesos. O quizá te fuiste tras los insoportables ladridos del perro intuyendo que el ave no sabría puro, el árbol no volaría quedo, el aire no fluiría justo y el agua no crecería recto.  Y el miedo amenazaría con llorar, sobre nuestros hogares, culpabilidad de noche y truenos, y el ladrillo no querría ser juguete, y a la mañana le sucedería otro fuego.  Y los ojos estarían en las esquinas donde se amontonarían cabezas rotas, futuros y huesos. Seguiré tus pasos si conservo las fuerzas y estoy a tiempo antes de morirme con el ave que no fluy

https://goo.gl/photos/fpdp6uP8r99uckUM7

MALENTENDIDOS DE NAVIDAD. ¡Qué paradoja! Mi hija aprendió quién son los Reyes Magos antes de saber escribir la carta a los Reyes Magos. Todo esto aconteció sobre los seis años. Nuestra modesta posición económica nos llevaba a aconsejar a Laurita que solo pidiera tres de los innumerables juguetes con los que la televisión, y los demás medios de comunicación, bombardeaban a la niña, y a nosotros, sus padres. Un año antes aprendió que había niños por cuyas casas no iban a pasar sus Majestades los Reyes por lo que ella se iba a erigir en Reina Maga y, así, nos acercábamos a una juguetería  y comprábamos y envolvíamos un juguete llevándolo, más tarde,  a una iglesia u organismo que se encargagaría de portarles la ilusión envuelta en papel de regalo; así como comida y ropa. Con el tiempo aprendería que a esos niños, en la mayoría de los casos,  un viento o una bomba  había destruido sus casas. Fue por ello por lo que un aciago tres de diciembre de no importa qué año la niña se paraliz

 Carta al amor que dejé en Alepo. Desde que te has ido el ave no vuela libre, el árbol no crece recto, el aire no sabe limpio y el agua no fluye quedo. Y el cielo amenaza con llorar, sobre nuestras cabezas, cenizas de culpabilidad y miedo . Y la mañana no quiere ser mañana ni futuro , y a la noche le sucede otro trueno y el fuego no está en el hogar sino en las esquina s donde se amontonan juguetes sin ojos, ladrillos y huesos. O quizá te fuiste tras los insoportables ladridos del perro intuyendo que el ave no sabría puro, el árbol no volaría quedo, el aire no fluiría justo y el agua no crecería recto.  Y el miedo amenazaría con llorar, sobre nuestros hogares, culpabilidad de noche y truenos, y el ladrillo no querría ser juguete, y a la mañana le sucedería otro fuego.  Y los ojos estarían en las esquinas donde se amontonarían cabezas rotas, futuros y huesos. Seguiré tus pasos si conservo las fuerzas y estoy a tiempo antes de morirme con el ave que no fluye justo, e

 LA ÚLTIMA  LLAMADA. Y recibió una llamada con número oculto que no tenía que haber aceptado porque... ella nunca lo hacía, y al preguntar María sobre la identidad del emisor le sonó conocida aquella voz que se presentó como Enrique, su desaparecido esposo. La mujer se quedó sin palabras, circunstancia que aprovechó el otro para lanzarle el mensaje que le había llevado a realizar aquel ejercicio sobrehumano que fue el conseguir recordar los nueve dígitos del celular de la chica. -Tienes que escucharme, María- comenzó a decir él. -He recorrido un largo camino hasta llegar a este punto en el que me encuentro. No me tengas miedo y atiende, por favor, te lo suplico, con mucha atención. A la chica se le cayó el teléfono al suelo, por el sudor en los dedos y temblores fríos en todo su cuerpo, y el aparato iba perdiendo, en la caída, cobertura y carcasa, hasta esparcirse por el comedor los componentes más dedicados de los que estaba hecho. La chica cayó a plomo sobre el sofá, sin pro

El payaso del ventrilocuo no sabe guiñar un ojo;  ni articula las falanges con sus dedos desconchados.  Se sienta sobre el taburete que el manipulador le proporciona y gira la cabeza de madera según es interrogado. La mitad del público le escupe y la otra bate palmas. Unos aseguran el regreso al espectáculo y otros exigen que le regresen la entrada.  El mundo de las variedades es lo que tiene. Pero ambos se equivocan por hacerle autor de sus palabras  porque el número está escrito por otros y su ingenio no le pertenece. Quién mejor se lo pasa es el manipulador del invento que ha hecho creer al público que el muñeco tiene vida, pero todos sabemos que...  El payaso del ventrilocuo no sabe guiñar un ojo.     Quin Valiente Para cartonerita laniñabonita, dedicado a Rajoy.

LA LÍNEA. No soy un límite, no soy una aduana;  No separo tribus ni delimito familias; no discrimino el arriba y el abajo como algunos lo hacen con el norte y el sur. Solo soy un trazo: muchos puntos con inicio y final. Divido dos áreas de diferentes colores  porque así lo ideó el cartografo en su origen. Abarco todo aquello que dibujan en mi interior: nombres de ubicaciones, mas mi historia no es la de aquel que me ha creado sino que se inicia en la gota de tinta que se vertió antes de imaginarme. Ni distingo un ser humano de otro por más que se aproxime. No entiendo de razas ni de sexos; edad, cultura, lengua o religión. Soy un trazo, sin puños que lesionan ni labios que besan tampoco. Un trazo que ni acepta a otros seres ni todo lo contrario. Un trazo, más o menos rectilineo. Un trazo por más diminuto o difícil de percibir. Un trazo como otros trazos. Uno de tantos y nunca el más importante. Así me defino y no de otro modo. Un trazo sobre un papel o lienzo. Un trazo, aunque en mi n

FAMILIA HOY. Querido Ramón, ha llamado tu ex diciendo que no puede recoger a Elisenda. Ya lo haré yo aprovechando que tengo reunión de 5ºC. Cenaremos pizza con tu padre que se hará cargo de las dos niñas. Te recuerdo que me han cambiado el turno y comienzo a las diez, hasta las cinco y media. Cuando llegues te abres un YateJalo de ésos, y haces una colada con mis uniformes. No estéis mucho rato jugando con las fieras que siempre me cuesta un mundo levantarlas para ir a la escuela. ¡Ah! Y si viene la compañera de Narciso le ruegas que no fume en la cocina, por favor.  Eres lo mejor que nos ha pasado a Carla y a mí en mi p... vida. Y no te olvides de comprar condones,no quiero sorpresas como el mes pasado. Te amo Ramón. Donde pone el ojo pone la bala.

EL JOSE Y LA MARU. El Jose me pidió matrimonio mientras me estaba echando un polvo y a todas sus propuestas les decía que sí: sí, más adentro amor; sí, así; sí, dale. Dale que toma, dale que venga, dale que vamos, dale que me voy … Y es que lo tenía muy claro desde el primer momento en que le conocí dos horas antes, en el bar que estaba a quince metros del  aparcamiento. Continuamos en el furgón de la policía que nos transportaba a la comisaría detenidos por escándalo público con alevosía y nocturnidad... Pero no paramos de practicar posturas: el molinillo de viento, el triángulo tórrido, la tortilla francesa… Las esposas en muñecas y tobillos con las que nos fijaron a la barandilla de atrás no lo hacía cómodo pero ya se sabe que el amor es imaginación. Seguimos en los calabozos de las dependencias policíales ya liberados de toda sujeción. Y si no lo creéis preguntad a los chicos de la banda latina que detuvieron minutos después y con los que nos encerraron en aquella jaula. Uno de el

UN ACTOR PROFESIONAL. O CASI. Photo by Quin Valiente Me llamo Matías Santiago y soy actor. Lo sería de forma profesional si cobrase lo que me merezco pero, a tres euros y medio la hora, no puedo aspirar a vivir de este oficio y, con toda humildad les digo que no paran de contratarme. De hecho vengo de hacer una gira por las ciudades más principales del territorio: Madrid, Barcelona, Montmeló, Jerez… Sólo me ofrezco para trabajar en las televisiones, por supuesto. Probablemente me hayan visto en múltiples ocasiones aunque no esperen de mí mucho texto, también es verdad. Soy parco en palabras (mis personajes, queda entendido) y fugaces en apariciones. Sin ir más lejos el jueves pasado actué con la bandera de Asturias, tirando de un niño de corta edad, detrás del Belga Samalús. Deberían recordarle como el ganador de la última clásica Belbitge-Gornal-Belbitge, a este payo. Corrí unos cincuenta metros aproximadamente y, ante la moto de la organización, saludé a todos los compañ

AMOR SENSE CONDICIONALS. El meu drama no és tenir un drogoaddicte pedòfil que m'està apuntant ara mateix amb una navalla sinó que la meva dona no m’estima. No m’ha estimat mai. Això ho vam tenir clar el dia que em va dir que podíem iniciar una relació però que tot ho deixaria en el moment que el seu nuvi s’ho demanés, i que ella no donaria un pas per la trobada . Vaig fer investigacions sobre aquell home fins recopilar dades com edat, domicili, ofici, causa , delicte, cel.la i any en que complia la condicional. Vaig dir que sí al pacte amb l’Esther. I així han passat vint i vuit anys de les nostres vides: de festa en festa i de bingo en bingo, i el seu amor de causa en causa i de presó en presó. I ara entens que la teva vida no val res si et llepa una navalla al coll però tampoc val gaire si saps que la teva dona estima  un altre. I en aquestes estic: entre deixar-me matar o salvar la pell i tirar corrents, amb la qual cosa aquest paio es dirigiria a casa meva, cridaria a l’Es

TORNAR A VIURE. Ja només estava unit a la vida per un parell de tubs com  a fulles enfiladisses que li impedien caure a terra. L'últim punt del contracte, aquell que no es signa ni admet lletra petita, es desenvolupava escrupolosament: néixer, créixer, evolucionar i ... Doncs en aquests punts suspensius, i suspesos, es trobava en Marius, amb l'agreujant que no eren més punts en la seva dilatada història que un de sol. L'únic, el definitiu: el punt i final. I després del final, com comprendran, no hi ha res ni ningú. Ni altre signe, ni acotació, ni pausa, ni revers. Fins que va aconseguir obrir els ulls i enfocar, més o menys nítidament, l'element que es trobava davant de la seva còrnia; un rostre, que va distingir com el de la seva dona: la seva amiga, la seva còmplice, la seva amant, la seva excusa. Li va preguntar si estava preparat per trobar-se amb els seus, mentre li acaricià amb petons a la cara i llavis, per aquest ordre. Vull morir-me, li va respondre

ALT, GUAPO I AMB POSSIBLES. Crec que em masturbo cada matí per no ser-li infidel a la meva dona. Després de l'acte onanista no augmenta l'amor que sento per ella si no descendeix la meva libido de tal manera que totes les altres dones em semblen belles però inabastables i no pugno per la seva companyia. La infidelitat em semblaria suficient causa per trencar el pacte d'amistat o, en aquest cas, conjugal al què hem arribat la meva dona i jo. Una traïció que no es mereix. Em considero correcte, sociable i agradable a la vista. Madur, tendre, atent i net. Independent, caut i sensible. Amb aquell punt de bogeria que convida a participar però, als meus quaranta, amb els peus a terra. On res no està per definir ni res es dona per fet. Entenc que puc convocar quantes dones es deixen seduir per un bon preu a poc que em mostrin el seu talent i interioritats. M’enfronto a elles sadollat de femelles, perquè ja he teoritzat amb la que tinc i no em pertany i

la llum. La guia espiritual proposà que els germans fessin una rotllana  per guanyar-se la dignitat de Viatgers de la llum i que llancessin al foc central tot símbol d'esclavitud com a roba interior i / o lents. La llum ens penetra. Que alliberessin la força de la Mare Natura abraçant altres membres de la seva pròpia espècie fins confondre pell i porus. Que cridessin no cap a les brases fins aconseguir variar la verticalitat de les mateixes. Un no rotund i definitiu. La llum ens penetra. Que tornessin a l'exercici de la reconciliació amb un altre germà enfrontant esquena amb esquena. L’ordre era clara. Assumit en forma i esperit pels germans. Ningú no va entendre per què aquell iniciant  de dos-cents quilos va confondre revers amb anvers i li va caure a sobre de la iniciadora. La veritat és que el no ooo  aterrador de la noia va esquinçar l'aire, va trencar arrels i separà els núvols; callar volcans i silenciar tsunamis. Des d'aquella nit  la companyia oferís

El número final. No importa qui sóc i el meu nom continua sent tan vulgar com el dia de l'accident, aquella nit fatídica en què la meva dona i jo vam sortir a veure un espectacle. Venien a aquest mag com el millor del planeta i va ser inevitable patir les tres hores de cua per comprovar la veracitat de l'anunci. Després d’escamotejar quaranta cartes introduint-se-les pel nas per recuperar-les per les orelles, fer volar sis coloms que es van incendiar en l'aire, ficar-se en un calaix per deixar-se enfilar per espases corbes i aparèixer davant els humans sense altres rascades que el dels seus ulls ametllats... va ser el moment de demanar la participació de dos voluntaris d'entre el públic. Maricarmen va tirar de mi cap al centre de l'escenari donant cops de colze a altres espectadors que pretenien veure algun miracle en rigorós directe. Vàrem guanyar la cursa. Ens vam cegar els zenitals de l’escena... Es va fer el silenci. L'artista va quedar hipnotitzat p

Entre el blat. Si aquest fos l'últim dia en què estigués amb tu s'ajornaria albes, posposaria trobades i tancaria totes les carpetes reservant-me el dret a tornar-les a recuperar en un altre estadi. Reconeixereu la meva veu com pedra callada, la meva pausa queda, aliena a les presses i els retards quan de l'esperança no resta gens ni mica de solstici, ni una remor que tirar al foc ... I et citaria en un camp de blats, perfecta diana sobre talaia de núvols i sense testimonis, per passar el dia allunyats del dolor. Si aquesta fos l'última hora en la qual estigués amb tu et prendria de la mà passejant descalços entre els blats, despentinant amb maldestres dits la seva filera en ventall, sota un còmplice sol del nostre arravatament i aliè de prejudicis després d'haver perdonat a la bestiola (1). I et mesuraria la cintura amb aquests miops vidres i em faries teva per trossets des de la comissura dels meus llavis fins l'últim filament de mercuri aparegut en e

Nuan Ghia Sone. Les estrelles envegen la teva fortuna. Vaig guanyar la meva dona en una aposta. El seu pare no creia que jo podria llançar més lluny que ell però, mentre la seva llança va ser projectada en línia recta i perdent velocitat a mesura que topava amb fulles i branques, a la meva la vaig dirigir apuntant a la lluna i, a la crida de la gravetat, va dibuixar una paràbola que va aconseguir distanciar-se més de dos metres de l'altra quan ambdues aterraren. Al meu voltant van celebrar la victòria aborígens i ... Bé, només aborígens, que l'únic foraster en lustres era jo; caracteritzats per un mateix maquillatge, similars ornaments, semblants talls de cabell, al zero, i tot just unes poques peces dentals de diferència, per l’efecte de la fulla de coca mastegada. I amb rialles i empentes em van invitar/conduir a la cabana nupcial. Dins d'ella m'esperava les pells esteses dels animals que més vides havia costat a la comunitat i, per això, més apreciades, com lle

TROBADA ENTRE DOS MONS Aquell obelisc greixós i amb més pèls que una ameba em va agafar dels peus, va alçar-me uns centímetres i em va fer caure a terra aterrant amb la meva esquena en pla davant de l’esvalot de l'assistent públic cabró. Em va arrossegar a través dels més de deu metres que ens separaven de la seva tenda tancant-se la cortina d'entrada que la franquejava. Em trobava més desatès que un assegurat de Legálitas el dia del seu casament en el moment que es va abalançar a sobre meu, segellant-me, amb els seus llavis de xucladora d'orxata, galtes, coll, pits i boca, en el que per a ella hauria de ser un gest d'afecte, quan en realitat era un acte de possessió. Em va aplicar l'abraçada de l'ós ... literalment, i vaig creure estar protagonitzant una escena que bé podria haver-se titulat Grossa amb llapis a la pitera, si estiguéssim parlant d'un llenç flamenc. Es va asseure a sobre el meu pubis arremangant-se la faldilla de fulles de cocoter,  e

L'ESCULL Explica la llegenda que si tanques una llàgrima  de suor embolicada en uns pètals de roses i la llances al mar sota la lluna del solstici d'estiu és molt possible que, transcorreguts tres juliols i altres tants sant joans complerts, s'hagin solidificat al fons i formin part de una colònia de corall. Si anheles comprovar-ho, només has de submergir-te  endevinant on va caure el fruir de tanta calda i podràs admirar-la, tocar-la entre d'altres peixos que juguen a amagar-se al escull que vas ajudar a crear. I si ets escèptic a contes i llegendes ... adverteix que no hi ha més veritat que la que estàs en un dels paisatges més bells que pugui crear el regne submarí, i que les llàgrimes del passat s'han dissipat en l'immens mar. Quin Valiente.

https://youtu.be/7wfYIMyS_dI

https://youtu.be/fi1FxMLjnAQ

https://youtu.be/X9lLGOjFySs

ENDEVINALLA D'ESTIU                                                   per Quin Valiente. Tinc al CAP la teva olor i em faig CREUS si em bufes amb la força no arribo a cap Norfeu. Et veig des de la Falconera per fer-me un bany suau i atemperat, des d'antuvi que t'estimo i des del neolític que  estàs. Roses, Girona.

Clown 2016 Jo sempre el recordo sol, sense amiga o muller. Volia viure de la mentida des que era un ramadà i es pintava la cara i ningú no el reconeixia. Sortia únicament al carrer de nit aprofitant els llums dels fanals sota el que es posava sempre i saludava perquè era de ben educat, i regalava petons que llançava a l'aire,  o també clavells de plàstic, segons la seva economia. Es canviava de vestit no sé quantes vegades al dia i posava la veu en falset i quant li demanaven el nom tenia un per cada ocasió, i deia haver viscut infinitat de vides i parlava amb si mateix però sovint també es discutia, no creieu...  Al ben mig d’una plaça o pujat sobre un banc abastava tots els presents i els convidava a riure amb ell, i en les tertúlies sempre sabia el moment de parlar sense trepitjar altres paraules. Era senzill notar la seva presència encara que de vegades passava desapercebut. També deia conèixer tots els mons amb tots els seus sons. La gent l'escoltava però ningú el

Entre l'índex i el mitger. Bufa’m a la cara tots els amors que et dec que per a aquest viatje sense tornada m’estimo més anar lleuger. No és temps d’enlairar pendons justiciers en el nom de l’amor sinó de vetllar a la bella captivadora que guarda el secret del bes de la son. Parteixo, doncs,  buides les butxaques de bons actes. senyal que els vaig regalar tant bon punt brollaven entre els seus fils. Per posar-hi un però m’acuso de no haver tancat els llibres que, en els comiats, diferencien entre el desconegut i el bon amic. Deixa anar les bufetades que no m’espavilaran, ans al contrari, que vinc de la ressaca que deixa una festa de solitud. Abans de conèixer-te jo era un llop estepari, amansit, que no anul·lat, desprès de perdre’m amb tu. I siau, que ja m’esperen i ve plovent. Acomiada’t per mi de les rates que heretaran aquest món de planys. Plora’m, a la meva esquena, tan sols el dol que t’hagi fet, que per engrunes de rancúnia i

De professió acomodador A vegades costa diferenciar els morts dels adormits. Mentre que als segons cal intentar despertar-los amb suavitat i dolçor, ens han prohibit que els cridem, als primers els podem arrossegar d'articulacions i, fins i tot, desllorigar dels caps. A uns se’ls convida a tornar cap a casa seva, si la coneixen, i dels primers fem piles a prop de la sortida d’emergència per fer-los desaparèixer. Si s’han quedat fregits el principi dels interminables títols de crèdit encara estaran calents i són més fàcils de manipular, sap vostè? Els que han deixat de respirar tan bon punt començava el repartiment de la pel·lícula estan més durs i, a demés, van a un altre contenidor. És pel tema del reciclatge que l’Ajuntament no vol junts a tebis de freds. Em segueix, oi? Sóc acomodador des d’abans que el Casino va esdevenir sala de cinema per a obres polaques subtitulades el francès. El públic continua sent tant vell com sempre però cada cop s’omple menys, s’ha d’entendre.

De professió acomodador A vegades costa diferenciar els morts dels adormits. Mentre que als segons cal intentar despertar-los amb suavitat i dolçor, ens han prohibit que els cridem, als primers els podem arrossegar d'articulacions i, fins i tot, desllorigar dels caps. A uns se’ls convida a tornar cap a casa seva, si la coneixen, i dels primers fem piles a prop de la sortida d’emergència per fer-los desaparèixer. Si s’han quedat fregits el principi dels interminables títols de crèdit encara estaran calents i són més fàcils de manipular, sap vostè? Els que han deixat de respirar tan bon punt començava el repartiment de la pel·lícula estan més durs i, a demés, van a un altre contenidor. És pel tema del reciclatge que l’Ajuntament no vol junts a tebis de freds. Em segueix, oi? Sóc acomodador des d’abans que el Casino va esdevenir sala de cinema per a obres polaques subtitulades el francès. El públic continua sent tant vell com sempre però cada cop s’omple menys, s’ha d’entendre.

  Endevinalla d'estiu. El senyor Nyor. Altre més. El senyor Nyor que vivia en un cinqué i agafava l'ascensor per pujar a les tres... Això els dies de pluja perquè quan feia sol picava el segon i pujava tan content, Sabries esbrinar la raó del seu comportamet. Solució:  Sir Nnyor was tiny and every time it rained umbrella had allowed him to touch the button home ... Sunny days did not come to ring but he gives  jumps. Quin Valiente

Serafín el último. Serafín no quería llamarse Serafín ni San Seacabó ni  Hastaaquíhemosllegao porque comprobaba con desdén que nadie estaba por él,  ni detrás de él, ni a su lao. Detrás nadie venía, se decía. Soy  el que cierra y me aterra no ver más que espaldas. ¿A quien le importaría si dejase de ser y nadie me puede ver si desaparezco? Con la autoestima finiquitada emprendió la retirada y ahora ignoro dónde está. Y en honor a Serafín me he permitido escribir estas cuatro letras sin punto y final

Príncep i gripau. Entre un gripau i un príncep vaig triar al primer, era més agraït i  estava  més evolucionat; entenia les seves coples, m’espantava les mosques i em permetia dormir. Mentre que l’humà era blau destenyit, cantava quasi plorant  i no parava de mirar-me els meus pits.  Tots dos s’assemblaven en que fotien salts i eren humits . E l gripau em deixava lliure i ell ho era tanmateix, l’altra apressat pel seu passat del que no se sabia desfer. No va donar ni un sol salt per sortir de la seva condició original, mentre que els boings  del meu promès eren semblants al del Bisbal.  A l’hora de fer-les un petó a tots dos per esbrinar a quin pertanyeria el blauenc me’l va fer el bec, sense cap autorització, i el gripau es va acostar el seu cap com un cavaller. El dia següent al meu llit va aparèixer, en lloc de príncep, un porc roncant,  bocaterrosa i despullat i el gripau em va despertar el dia següent, també nu sencer però amb safata amb cafè amb llet, un cl

TRES RELOJES. Tres relojes me he comprado. El primero con la hora del pasado, el segundo con el tiempo actualizado. El tercero que me marca un instante no llegado. Miro uno cuando debo serenar mi corazón. Miro otro cuando quiero disfrutar de mi pasión. Y el que falta cuando puedo olvidarme de aquellos dos. Si entendiste el talante dime pues qué reloj de los tres miro antes y durante y después. Quin Valiente Three watches . I bought three watches. The first with the time from the past, the second with the time updated. The third marking me a moment not arrived. I watch one when  I soothe my heart, another look when  I want enjoy my passion, and the missing when  I can forget these two. If you understand the system then tell me why watch the three I look before and for and then. Quin Valiente.

 ESCAC I MAT. Juga  als escacs sobre  els quadrats que projecta l'única llum que es filtra per la seva cel·la quan travessa els barrots i es dibuixen a la paret. Agraeix aquest raig, mínim però puntual del vespre, encara que mai no sabrà si pertany a un fanal o botiga. Tan sols necessita saber que va entrar abans de que el  ficaren allà i es quedarà la llum per sempre més, acompanyant a un altre jugador o lector de qualsevol llibre imaginari. Memoritza el posicionament de les figures en competició, des d’abans de ser matí, que el sol va escombrar tota llum artificial, fins el moment que comença a endevinar-se la seva fugida empentat per la foscor. En te de gravada l'últim dels seus moviments i les tres possibles sortides en el cas hipotètic de que el seu contrari  l’amenaci una figura. Li va la vida en això ja que cada peó que perd és una falange que s’amputa i cada torre que s’esvaeix en xoc frontal contra una altra figura del adversari és un os que es colpeja fins qu