viernes, 5 de mayo de 2017


DEURES PER SETEMBRE


imatges de google

L'última vegada que va saber d'ella, uns anys enrere, li havien explicat que vivia en un petit llogaret perdut en el nord. Aquest era el seu tercer intent per localitzar-la per més que la missió que havia de complir no era urgent ni important, a tenor del temps transcorregut. Tot havia canviat, camins per autovies i descampats per places dures, des d'aquella primavera  que va haver de tornar a la ciutat sense trobar-se amb donya Elvira, la primera i més seductora mestra que havia conegut la regió, i la infància del protagonista també. Aquest setembre serà diferent, es deia.
Després d'esgotar la quarta combinació que acostava la comarca en la qual vivia Germán amb el poble on, segur, li esperava la senyoreta  (cotxe fins a l'estació, tren, autobús de línia i cametes fins a culminar el turó) es va veure davant d'una casa amb sostre de pissarra i  paret desconxada. Rellotge de sol en el frontal,  sense números romans esperant prendre el sol i una clarificadora llegenda esculpida en fusta i floridura: Elvira Pacheco. Mestra. Fi del trajecte.
Aquella no era porta que s'obrís a toc d'artells sinó a empentes, i no gaire violents tampoc. Als estridents grinyols de les frontisses va respondre Germán preguntant si hi havia algú. Ningú per resposta. Solament foscor i silenci en una entrada que accedia a un gran saló sense intervenir cortineta ni res semblant. Silenci que el va trencar una veu que únicament el diable sabria d'on vindria.
-           Arriba tard senyor Valiente.
Germán intuïa que aquell timbre era de la mestra; la seva primera mestra, el seu primer amor, però ignorava com donya Elvira podia endevinar qui era ell.
-           I en sé més: que ha vingut a lliurar-me el treball- va continuar parlant des d'una estada de la casa, perduda entre la penombra.
Fa més de trenta anys, un dels dotze alumnes de donya Elvira, va prometre lliurar un cuadernillo amb romanços i sextets pel treball de llengua. Poemes d'amor i desamor a l'amor de la seva existència. En creure que això provocaria les rialles de tots els seus companys Germán va arribar a classe sense els deures fets, adduint que els havia perdut. I la mestra li va suspendre emplaçant-li fins a setembre, com no podia ser d'una altra manera.
-           M'hagués fet  molta il·lusió haver-los llegit amb vostè aquella mateixa nit, a casa meva, a la vora de la llar, amb un llençol de setí per a tota roba. Vostè bevia vi per aquella època?- Es va sentir dir.
-            Haig de marxar, m’esperen a casa- va dir el nano... Perquè per un moment es va imaginar els catorze anys i amb pantaló curt.
La sex senyoreta... de la època, és clar, va afegir mentre sortia del seu anonimat sobre una cadira de rodes: - Un blanc pescador, potser. Reciti’m un poema d’aquests, si us plau.
-           No entenc la meva lletra, li ben juro.
-            El llegeixo dos i tres cops abans de tirar els seus llibres al foc- va confessar.
-            Haig de marxar- va repetir l’últim premi Versos d’amagat 2015.
-           I jo també, en breu. Hores em queden- va anunciar donya Elvira.
Germán no va voler fixar més la seva atenció en  aquella figura, de tremoloses mans, i que alguna vegada havia estat la seva icona sexual, el motiu del seu creixement personal i literari,  i l’incentiu per estar cada matí amb un ram d'orquídies o pensaments,  a les portes d'una casa anomenada escola. Ara es movia maldestre entre els mobles d'un saló tan fosc com ella. Sense esma, tot plegat; sense poesia, la casa i la mestra. Va tornar rere els seus passos Germán, decebut mes no enfonsat, deixant el sobre amb el treball de llengua dins el paraigüer, mentre la mestra va girà en rodó alçant la veu en direcció contrària al carrer, donant-li l’esquena. Vençuda:
-           No s'esforci a venir demà… No hi haurà classe.






jueves, 6 de abril de 2017

El poble escollit per Déu

EL POBLE TRIAT PER DÉU.

Explica la llegenda que el poble escollit per Déu, per la seva actitud pacient no pel seu reprovable aspecte, perquè eren deixat a la brutícia fins no poder més, patia els rigors de la cru hivern mentre a escassos quilòmetres d'ells, altres famílies,  gaudien de temperatures molt més amables. Als primers se'ls glaçava una collita que no recollien a la primavera augurant que s'haurien de mantenir de merda de les cabres, si el Totpoderós no posava remei, tocant a dues boletes per cap i dia, segons càlculs del cafre del Xaman. Mentre que la resta dels pobles cantaven, dansaven i festejaven entre el blat i el mill que permetria vessar les sitges, i buscaven, com a gossos tofoners, els mossos  a les mosses i s'alçaven la faldilla les aquestes, en una infinita festa de la joventut i la sang, i tot era alegria, gresca i xerinola, per al poble escollit per Déu a l'estiu la terra va mostrar el seu aspecte més erm, amb sequera i set i mal humor i desencant i suïcidis col·lectius i separacions en matrimonis octogenaris... Mentre que les famílies properes al poble escollit per Déu eren tocades per la suavitat d'unes temperatures mitgeres, d'uns plugims agraïts i d'unes fresques nits per a  treure les cadires a la porta i parar la petada per la presència d'algun forà o visitant: -Mira Obdulia, aquest d'allà és un desgraciat triat per Déu...El poble escollit per Déu buidava els seus rebosts, paralitzava les seves cases, tancava les seves escoles per falta de naixements i obria un annex al cementiri per l'augment dels seus finats.
Quan es van acabar oracions, paciència i cabres el més principal de tots els clans del poble escollit per Déu va ordenar un sanedrí convocant a la gent gran, savis i caps de família i els va proposar portar una missiva amb precs i queixes, on es creia que vivia el mateix Déu, creador del bé i del mal. Aquests erudits pares van decidir a mà alçada un unànime sí, a excepció del manc de dos braços al qual no se li va tenir en compte la seva abstenció.
Arribats a aquest punt tan sols faltava per concretar qui de tota la comunitat dels elegits per Déu hauria de ser l'encarregat de portar-li la missiva. Temorosos de que les seves queixes no fossin enteses i/o acceptades, i que innombrables calamitats vomités Déu sobre els seus caps, encara que també dubtosos de quantes desgràcies noves es podrien discernir sobre ells que resultessin més insofribles que les patides fins el moment, van decidir, novament per total unanimitat, que aniria el sordmut, i no pas un altre. A qui hauria de ser l'ambaixador del poble escollit per Déu se li va explicar la comesa i se li va complimentar amb dos dies de festa amb les seves respectives nits, on no li va faltar ni de menjar, ni de beure, ni de lleure, ni de sucar en el forat per ell triat. Exhaustes les dones i divertits llurs marits per ser diana també de l'embestida de l'ambaixador, va ser el moment de lliurar-li els anhels que portaria davant Déu, de carregar la ruca amb viandes per al llarg viatge i de desitjar-li  tota la sort que els germans solen donar en aquests casos de separació. En el comiat de la muntanya, per als que encara quedaven drets, tot va ser llàgrimes i desitjos que aquella empresa acabés bé, i veure l'ambaixador de tornada, i escoltar el seu trajecte i trobada, i sentir descriure a Déu i esperar amb tota la força dels seus cors un futur més favorable.
No hi va haver sender que no travessés aquell enviat i la seva somera, ni pluja que no els mullés, ni branca que no els assotés, ni pedra que no se'ls clavés, ni raig que no... els ratllés ... Ans mai va sortir dels seus llavis ni el més mínim dels gemecs. I per més ardents que fossin els matins i més gelades que fossin les nits, i més rigorosa que fos la fam i més escàs que fos el somni l'elegit pel poble escollit per Déu i la seva somera alçaven l'ànim cap al cel de l’honor i el coratge. Era son somriure el seu abric i la seua esperança el seu aliment i per més que bufessin els vents cendres de desànim i quietud sempre van caminar amb la llum de la lleialtat a cor obert. Cóm us heu quedat?
I al punt que les cames i potes flaquejaven per falta de son i manteniment i el camp es feia desert i el cel un negre forat com a boca de llop va aparèixer un rierol, allà tant  lluny, com un miratge. Tots dos van córrer, galoparen amb les últimes forces i la vida a la gola fins arribar al pantà d'aquell petit estany. Clavar els genolls sense atendre altres animals com libèl·lules o més perillosos i van sadollar la set d'infinitat de jornades sense alè ans al percebre el pobre home el reflex d'una imatge que no corresponia amb la seva es va escapolir d'aquelles aigües com rebotat per una empenta. No t'espantis, li deia l'aigua, ja que jo sóc el que has vingut a veure. Com puc saber-ho si no m'envies un senyal? Va preguntar l'humà astorat i descregut. Tinc una carta com a missió que no puc lliurar a ningú més que a Déu. És que no hi havia un altre més gilipolles per enviar-me? Va xiular el vent per boca de Déu. I van repetir els arbres: - Arma, arma. El dubte va fer nevar i tronar al mateix temps però veient el Creador que cap culpa tenia la ruca i tanmateix  estava patint  va ordenar cessar el calvari de gel i aparell elèctric a la vegada, fins que finalment Déu va parlar per un rossinyol que se li va posar a la seva espatlla. És que potser no has recuperat la capacitat de sentir i de parlar?, es va escoltar dir. Doncs només sa Immensitat és capaç d'obrar aquests prodigis. Mort de fred i por aquell homenet es va tirar sobre l'herba entonant totes les disculpes que el seu poc enteniment sabia raonar. Guarda't les lletres i dóna't per lliurades, li va parlar així el fang, ja que sé de les vostres pretensions i les vostres queixes abans de treure la xacra al sobre. I la rosada va baixar fins als seus peus amb brunzit d'abella i li va dir: - El meu poble elegit éreu per pacients i ingenus però no heu sabut aguantar l'envit d'un any dolent de calamitats. Jo us hagués recompensat amb pluges de blat i estanys de cervesa. Un reguitzell de formiguetes li  pessigolleig les seves cames mentre tan bon punt deien: -Només vosaltres heu resistit amb més alegria, allunyats del defalliment encara que les inclemències del temps eren desfavorables. Només vosaltres sou dignes d’anomenar-vos el poble escollit per Déu. I repetien les pedres el que cantaven les merles: - I no hi haurà diferència entre rucs i homes, i dos sereu els primers i un exèrcit els següents. I s'escoltava de dins de les coves: -Des d'aquí poblareu la terra que t’ofreno i sereu lliures per fer i no fer però observareu les meues lleis.  I la fullaraca deia:-I no us cansarà la feina ni us esvalotarà superar-vos. I aquell assenyalat com a hereu de l'amor, en un mar de llàgrimes i astorat pel desconcert, mentre es fixava en la seva companya de viatges a lalçada del llom, alçava la veu fins despentinar les oliveres: - Però, com faré per no sentir-me sol a les fosques nits ? I tota la volta celeste va clamar allò que se sentia dir fins i tot  a la ruca que va ser tocada pel do de parlar: -Com es pot ser tan gilipolles!!!

jueves, 23 de marzo de 2017

Des de tan alt tan petit

EntradaAutor: Quin Valiente Data: dl. 20 març 2017, 12:46 pm
Mama, jo vull aquest globus, aquest vermell, aquest gran, per agafar-me fortament a ell i ascendir per l'aire, molt, molt, molt alt i veure els blats des de dalt i els gira-sols i el mill i el camí que els separa com fets per una pinta gegant, i vull pertànyer al corrent d'aire i confondre’m amb les aus que tenen l’encàrrec de viatjar fins la seva segona casa d'estiu perquè busquen un clima més càlid, saps, mare? Però haig d’evitar que em piquin els grans ocells, això no vull, em cauria en picat i em faria mal, oi, mare? ... Jo vull aquest globus per passar desapercebut per als avions però visible per als núvols, i si tinc fred amagar-me en el seu nus, i si plou sobre el meu cap bufar-lo tan fort, tan fort que m’allunyaria dels perills; oi que és així?... Jo vull aquest globus, aquest gran globus vermell per explicar-te, a la tornada, com es veu la terra, tan petita, des de tan lluny...
Això no pot ser, tresor meu, li va dir la mare somrient per la seva ingenuïtat. És més fàcil que tu li ensenyis els llums, els parcs, les papereres, les aus que beuen a la font de pedra, les ratlles a l'asfalt i les aceres però, això sí, heu d'evitar a altres vianants perquè no t'ho explotin a la carona perquè perdries un amic. I evitar les cantonades dels cotxes i les parets. I de tornada m'expliques el passeig amb el globus mentre et dono de berenar.
Cansat de somiar, la marieta es va quedar adormida en una fulla prenent el seu biberó de roser mentre la mare li bressolava i li cantava aquesta cançó:
Dorm el meu nen entre els núvols de cotó fluix,
dorm el meu nen de roses, verds i blaus.
Que et bressola la brisa xiulant un blues
sobre nenúfars de carícies suaus.

Per vullescriure.

lunes, 20 de marzo de 2017





LA ÚLTIMA MONEDA
(Cuento versificado).
Había un hombre que no sabía qué hacer con su última moneda. Y si me la cambio de bolsillo, pensó, y al encontrármela soy una moneda más rico. Pero esto no funciona así. Y si la planto junto a las lechugas esperando los frutos, y si la tiro a una fuente y pido este deseo, y si compro a un amigo que me de palmaditas en la espalda cuando esté triste ... Pero no, esto no funciona así. Preocupado se dirigió a un amigo pidiéndole la solución. Tengo un gran problema, no sé qué hacer con mi última moneda, le dijo.
Pero su amigo estaba muy ocupado dando de comer a unos ancianos desprotegidos y le respondió: ponte en esta línea, da tú el segundo plato y ya hablaremos después.
    Y al terminar como voluntarios fueron invitados a sentarse a la mesa, le sirvieron una taza de caldo caliente, carne o pescado, y de postre flan, fruta o helado, y aún así se quejaba el hombrecillo:
- Esta es la solución- respondió el amigo-, mientras tú estás tan preocupado que no sabes donde gastar tu última moneda has ayudado a comer a aquellos que no tienen ni la primera para gastar. ¿A que te has ahorrado ese dinero? Y no sólo eso sino amigos nuevos, un plato caliente y muchos corazones agradecidos has ganado. Y esta debería ser la conclusión: Cuanto más das más  tienes... y lo demás está de más

domingo, 19 de marzo de 2017

Si no te quiero

por qué me paso las horas del día
visionando la única fotografía
que tengo de ti.
Si no te quiero
por qué no me canso de escuchar
El único audio de tu sonrisa
que no he destruido.
Si no te quiero
por qué compro solo ropa
de tu color preferido.
Si no te quiero
por qué me equivoco tantas veces al teléfono
marcando tu número.
Si no te quiero
por qué pongo dos servicios a la mesa si como solo.
Si no te quiero
por qué tomo el mismo autobús en el que nos conocimos
O tal vez te quiero
y no me acuerdo.
O tal vez te quiero
y no debiera.
O tal vez te quiero

Con el tiempo que me sobra..
O tal vez te quiero
La vida entera.
Quin valiente.

miércoles, 15 de marzo de 2017

VullEscriure.Cat • El meu bloc

VullEscriure.Cat • El meu bloc



EL POBLE TRIAT PER DÉU.



Explica la llegenda que el poble escollit per Déu, per la seva actitud pacient no pel seu reprovable aspecte, perquè eren deixat a la brutícia fins no poder més, patia els rigors de la cru hivern mentre a escassos quilòmetres d'ells, altres famílies,  gaudien de temperatures molt més amables. Als primers se'ls glaçava una collita que no recollien a la primavera augurant que s'haurien de mantenir de merda de les cabres, si el Totpoderós no posava remei, tocant a dues boletes per cap i dia, segons càlculs del cafre del Xaman. Mentre que la resta dels pobles cantaven, dansaven i festejaven entre el blat i el mill que permetria vessar les sitges, i buscaven, com a gossos tofoners, els mossos  a les mosses i s'alçaven la faldilla les aquestes, en una infinita festa de la joventut i la sang, i tot era alegria, gresca i xerinola, per al poble escollit per Déu a l'estiu la terra va mostrar el seu aspecte més erm, amb sequera i set i mal humor i desencant i suïcidis col·lectius i separacions en matrimonis octogenaris... Mentre que les famílies properes al poble escollit per Déu eren tocades per la suavitat d'unes temperatures mitgeres, d'uns plugims agraïts i d'unes fresques nits per a  treure les cadires a la porta i parar la petada per la presència d'algun forà o visitant: -Mira Obdulia, aquest d'allà és un desgraciat triat per Déu...El poble escollit per Déu buidava els seus rebosts, paralitzava les seves cases, tancava les seves escoles per falta de naixements i obria un annex al cementiri per l'augment dels seus finats.

Quan es van acabar oracions, paciència i cabres el més principal de tots els clans del poble escollit per Déu va ordenar un sanedrí convocant a la gent gran, savis i caps de família i els va proposar portar una missiva amb precs i queixes, on es creia que vivia el mateix Déu, creador del bé i del mal. Aquests erudits pares van decidir a mà alçada un unànime sí, a excepció del manc de dos braços al qual no se li va tenir en compte la seva abstenció.

Arribats a aquest punt tan sols faltava per concretar qui de tota la comunitat dels elegits per Déu hauria de ser l'encarregat de portar-li la missiva. Temorosos de que les seves queixes no fossin enteses i/o acceptades, i que innombrables calamitats vomités Déu sobre els seus caps, encara que també dubtosos de quantes desgràcies noves es podrien discernir sobre ells que resultessin més insofribles que les patides fins el moment, van decidir, novament per total unanimitat, que aniria el sordmut, i no pas un altre. A qui hauria de ser l'ambaixador del poble escollit per Déu se li va explicar la comesa i se li va complimentar amb dos dies de festa amb les seves respectives nits, on no li va faltar ni de menjar, ni de beure, ni de lleure, ni de sucar en el forat per ell triat. Exhaustes les dones i divertits llurs marits per ser diana també de l'embestida de l'ambaixador, va ser el moment de lliurar-li els anhels que portaria davant Déu, de carregar la ruca amb viandes per al llarg viatge i de desitjar-li  tota la sort que els germans solen donar en aquests casos de separació. En el comiat de la muntanya, per als que encara quedaven drets, tot va ser llàgrimes i desitjos que aquella empresa acabés bé, i veure l'ambaixador de tornada, i escoltar el seu trajecte i trobada, i sentir descriure a Déu i esperar amb tota la força dels seus cors un futur més favorable.

No hi va haver sender que no travessés aquell enviat i la seva somera, ni pluja que no els mullés, ni branca que no els assotés, ni pedra que no se'ls clavés, ni raig que no... els ratllés ... Ans mai va sortir dels seus llavis ni el més mínim dels gemecs. I per més ardents que fossin els matins i més gelades que fossin les nits, i més rigorosa que fos la fam i més escàs que fos el somni l'elegit pel poble escollit per Déu i la seva somera alçaven l'ànim cap al cel de l’honor i el coratge. Era son somriure el seu abric i la seua esperança el seu aliment i per més que bufessin els vents cendres de desànim i quietud sempre van caminar amb la llum de la lleialtat a cor obert. Cóm us heu quedat?

I al punt que les cames i potes flaquejaven per falta de son i manteniment i el camp es feia desert i el cel un negre forat com a boca de llop va aparèixer un rierol, allà tant  lluny, com un miratge. Tots dos van córrer, galoparen amb les últimes forces i la vida a la gola fins arribar al pantà d'aquell petit estany. Clavar els genolls sense atendre altres animals com libèl·lules o més perillosos i van sadollar la set d'infinitat de jornades sense alè ans al percebre el pobre home el reflex d'una imatge que no corresponia amb la seva es va escapolir d'aquelles aigües com rebotat per una empenta. No t'espantis, li deia l'aigua, ja que jo sóc el que has vingut a veure. Com puc saber-ho si no m'envies un senyal? Va preguntar l'humà astorat i descregut. Tinc una carta com a missió que no puc lliurar a ningú més que a Déu. És que no hi havia un altre més gilipolles per enviar-me? Va xiular el vent per boca de Déu. I van repetir els arbres: - Arma, arma. El dubte va fer nevar i tronar al mateix temps però veient el Creador que cap culpa tenia la ruca i tanmateix  estava patint  va ordenar cessar el calvari de gel i aparell elèctric a la vegada, fins que finalment Déu va parlar per un rossinyol que se li va posar a la seva espatlla. És que potser no has recuperat la capacitat de sentir i de parlar?, es va escoltar dir. Doncs només sa Immensitat és capaç d'obrar aquests prodigis. Mort de fred i por aquell homenet es va tirar sobre l'herba entonant totes les disculpes que el seu poc enteniment sabia raonar. Guarda't les lletres i dóna't per lliurades, li va parlar així el fang, ja que sé de les vostres pretensions i les vostres queixes abans de treure la xacra al sobre. I la rosada va baixar fins als seus peus amb brunzit d'abella i li va dir: - El meu poble elegit éreu per pacients i ingenus però no heu sabut aguantar l'envit d'un any dolent de calamitats. Jo us hagués recompensat amb pluges de blat i estanys de cervesa. Un reguitzell de formiguetes li  pessigolleig les seves cames mentre tan bon punt deien: -Només vosaltres heu resistit amb més alegria, allunyats del defalliment encara que les inclemències del temps eren desfavorables. Només vosaltres sou dignes d’anomenar-vos el poble escollit per Déu. I repetien les pedres el que cantaven les merles: - I no hi haurà diferència entre rucs i homes, i dos sereu els primers i un exèrcit els següents. I s'escoltava de dins de les coves: -Des d'aquí poblareu la terra que t’ofreno i sereu lliures per fer i no fer però observareu les meues lleis.  I la fullaraca deia:-I no us cansarà la feina ni us esvalotarà superar-vos. I aquell assenyalat com a hereu de l'amor, en un mar de llàgrimes i astorat pel desconcert, mentre es fixava en la seva companya de viatges a lalçada del llom, alçava la veu fins despentinar les oliveres: - Però, com faré per no sentir-me sol a les fosques nits ? I tota la volta celeste va clamar allò que se sentia dir fins i tot  a la ruca que va ser tocada pel do de parlar: -Com es pot ser tan gilipolles!!!